En una calorosa nit d’estiu en una platja del Carib, a qui no li vindria de gust una refrescant capbussada? Doncs cap allà a mitjans 70 un tal Spielberg, que encara no era el rei Mides de Hollywood, ens en va fer passar les ganes per uns quants estius. Tiburón (1975) provocava que ens ho penséssim dues vegades a l’hora de remullar-nos i sospitéssim de qualsevol ombra al mar, ja fos de sardina o daurada.

Una enginyosa campanya publicitària, la destresa d’Spielberg de suggerir sense mostrar durant bona part de la cinta i la inoblidable banda sonora de John Williams foren els responsables d’aquest èxit. Així doncs, no té raó aquella dita del mestre Hitchcock que diu que en cinema no s’ha de treballar amb nens ni animals?

De fet, ell mateix no ho va respectar. Los Pájaros (1963) és una de les seves obres més conegudes. Fixem-nos com es pot aconseguir un efecte igualment angoixant per a l’espectador però aquest cop sense utilitzar música, una de les eines claus per al suspens dramàtic. També va ometre un element racional que expliqui el comportament dels ocells i és que no aclarir el perquè augmenta la nostra inquietud. Aprofiteu per mirar de reüll el periquito de la gàbia del menjador.

I és que els animalons en el cinema els podem dividir en dos grups: els que et menjaries i els que se’t menjarien. Ja veieu que l’article tira més aviat cap a aquesta banda, així que deixarem Flippers i Rin-Tin-Tins de costat.

Imagineu-vos qualsevol bestioleta, la més inofensiva, i el cinema la convertirà en un monstre. Les formigues, un perill a Cuando Ruge la marabunta (1954) i si a més han patit els efectes nocius de la radioactivitat, doncs apa!, ja tens formigues de la mida d’un tràiler com les de La Humanidad en peligro (1954). Les aranyes, no us penséssiu pas que una picada i au!, a grimpar pels gratacels de Nova York. Més aviat passaria com a Aracnofòbia (1990) on qui rep la fiblada ja pot anar reservant plaça al cementiri.

Us heu cansat d’insectes? Voleu Amfibis? Godzilla (1998) ho era i de la branca dels rèptils tenim cocodrils Mandíbulas (1999) o serps Anaconda (1997) i podeu apreciar ja la perillosa deriva cap a la sèrie B. I és que els monstres de làtex i darrerament digitals són apreciats companys del cinema de crispetes i dels espectadors d’ensurt fàcil. Un cinema d’entreteniment que acostuma a jugar amb la premissa de l’home com a conqueridor de la natura (fracassat òbviament) o l’home jugant a fer de déu (frustrat naturalment)

Si els voleu aquàtics, els teniu fluvials, Piraña (1978) o de mar i ben clàssics com ara Moby Dick (1956) i ja que de pas la balena és un mamífer podem mencionar El Fantasma i La Oscuridad (1996) on dos lleons es cruspien els treballadors del ferrocarril a l’Àfrica colonial. Però és clar, no podíem acabar el repàs sense un mico tan famós com Floquet de Neu però de talla XXL com és King Kong (1933).

Una fauna ben variada on poder triar i encara ens quedaria el pitjor dels depredadors, però de thriller ja en parlarem un altre dia si us sembla. Gaudiu de l’estiu i d’un bon bany a la platja.