LA TARDOR, FESTES i FRUITS DE LA TARDOR
LA TARDOR
És l'estació del canvi. La cosa perenne i la decrèpita. Els colors ocres. Els dies s'escurçen de pressa i la clorofila de les fulles es degrada com a mecanisme de defensa contra el fred. Comença entre el 21- 22 de setembre i acaba el 2l de desembre. 
és un temps de transició entre l'estiu i l'hivern. LA TARDOR. És un temps caracteritzat pel canvi en els hàbits i els ritmes de la vida quotidiana. La gent torna als seus hàbits quotidians desprès del període estiuenc. Comença el cicle anual de la foscor i el fred; la climatologia farà més dura la vida. Comença el curs escolar i canvia la programació dels mitjans de comunicació. No obstant això, la tardor no ès una estació estèril. Els joves de moltes espècies comencen a volar lluny del niu, mentre altres animals l'aprofiten per fundar una nova familia. És l'època de les baies ( són baies els fruits del raïms, del pebrot, de l'albergínia i del tomaquet ) que es prodiguen en els arbres i arbustos. És el mes dels rovellons, de veremar i plegar avellanes. És el mes de les castanyes, dels panellets i dels moniatos, És el de les primeres neus als Pirineus. De forts aiguats i de l'espectacular brama del cèrvol. El sàbat de les bruixes i d'una catifa de fulles seques damunt el llit del bosc.
El temps la tardor t'ha portat,/ naturalesa erma,/ llarga nit del repòs/ fins a trencar l'alba./ LLuna fetillera,/ que el mar s'hi banya./ El sol ha tornat/ de roig la teva cara./ Blanca és la neu/ a dalt la muntanya,/ de corall tenyida/ dins la nit màgica./ Bolets deliciosos,/ de terra adobada,/ nats de l'oreig/ i de la pluja calma./ Al compàs del vent/ les fulles dansen,/ i amb suau harmonia,/ els peus s'hi embolcallen./ Cors que bateguen,/crepuscles daurats,/ quan el sol s'apaga. ( Assumpta Serra ).
Benaurances de la tardor, d' Antonio Alonso
"Sortosos aquells que saben fer-me reviure, tot evocant-los, els meus records més bonics de la infantesa.Sortosos aquells que em guarden el seu costat i recorden que segueixo estant viu, que m'han estimat com sempre i que algú pensa en mi. Beneïts siguin els que tenen el do de fer-me evocar els dies feliços d'altres temps. Beneïts els que fan de mi un home animat, respectat i mai abandonat". La tardor està associada a l'edat madura. Antigament s'anomenava l'estació de la malenconia i en la teoria dels " quatre humors" li correspon la bilis negra.
FESTES DE LA TARDOR.
La festa de TOTS SANTS determina l'inici del cicle de la terra : desprès de l'abundor i les collites de l'estiu, ve el repòs, la mort aparent de la natura. Però també és el moment de la sembra, promesa del ressorgiment de la vida amb el retorn del bon temps. Aquesta festivitat és una de les més antigues en el món cristià. El seu origen es troba a les primeries del segle VII, quan el papa Bonifaci IV en comptes de fer enderrocar el Panteó Romà ( o sigui el temple pagà de tots els déus ), que Marc Agripa havia fet construir en honor de Júpiter, el purificà i consagrà en honor de la Verge i de tots els màrtirs i sants, disposant que cada any fos celebrada una festa en aquesta diada. 
És la festa d'una munió incontable de Sants que ja gaudeixen de la visió de Déu ( Església Triomfant ) però que la seva santedat àdhuc no ha sigut reconeguda oficialment per l'Església. Entre ells hi tenim molts familiars ( pares, germans, oncles, cosins...) i també molts amics , que durant la seva vida terrenal foren fidels a Crist. Aquí posarè un bell text de l'Apocalipsis ( cap.7 ) : Eren gent de totes les nacions, tribus, pobles i llengües. S'estaven drets davant el tron i davant l'Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans, i proclamaven amb veu forta : La salvació ve del nostre Déu, que seu al tron , i de l'Anyell.....Ell em digué : Aquests són els qui venen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l'Anyell i els han quedat blancs. Per això estan davant el tron de Déu donat-li culte... Mai més no passaran fam ni set, ni els farà mal el sol ni la xardor, perquè l'Anyell que està en el tron els pasturarà i els conduirà a les fonts d'aigua viva. I Déu eixugarà totes les llàgrimes del seus ulls ". Antigament el dia de Tots Sants era un dia de treva. Insertarè alguns REFRANYS adients a aquesta diada : " De Tots Sants a Advent, ni massa pluja ni massa vent ". " De Tots Sants fins a Nadal, el flequer perd son cabal ". " El bon favar per Tots Sants s'ha de sembrar, i pel gener s'ha de cavar ". " LLaurada per Tots Sants mata la mala herba dels camps ". " Per Tots Sants , els dies són germans ". " Per Tots Santa agafa tords amb quatre mans ". " Per Tots Sants , les olives a les mans ". " Qui per Tots Sants no té sembrats, perilla quedar enganyat ". El dia de Tots Sants té dos aspectes : alegria i xirinoia al matí i gravetad i sèver a la tarda. És creu que la primera part del dia és per als vius, i la segona està dedicada als difunts.
EL DIA DELS DIFUNTS . La festa arriba en un moment clau de l'any, un moment en què la mateixa natura sembla morir. La idea de la mort es fa present en un període concret, que dels celtes als egipcis, dels romans fins als nostres dies, ha estat celebrat com el temps dels difunts i també com el mes de les ànimes. Desprès del Concili Vaticà II l'Església ha tornat als seus origens donant protagonisme a un temps fort com és L'Advent. Sembla que la festa dels Difunts deriva de la festa celta anomenada SAMHAIN ( culte als difunts ), encenent grans fogueres als cims de les montanyes. Per als celtes l'any estava dividit en dos períodes : el temps clar i el temps fosc. Els dies del Samhain obrien el període d'obscuritat. Eren un " temps fora del temps " i les terres d'altre món estaven obertes i entraven en contacte amb el món dels humans. 
Els difunts en les antigues cultures, especialment els avantpassats eren considerats com a protectors de les cases, com una mena de petites divinitats familiars en qui confiar. Aquesta idea dels morts protec-tors encara es conserva en moltes de les tradicions que han arribat fins a nosaltres : posar aquesta nit un plat més a la taula; deixar un lloc buit per als familiars difunts o bé, obrir les portes perquè passin les ànimes. Visitar els difunts i portar-lis flors a les seves tombes ( anar als cementeris ) és d'origen egipci i desprès passà al món romà i per això ès un tret comú a les cultures influides per l'antiga Roma. Era creença generalitzada que aquest dia, al punt de migdia, els difunts que fa poc temps que ho són, surten del Purgatori per anar a conviure unes hores en companyia dels seus familiars, i llurs ànimes invisibles es presenten a la casa on vivien, per fer vida amb els seus. Si veuen llurs familiars tristos i condolguts per la seva pèrdua, senten un gran bé i en tornar al Purgatori ( L'Esglèsia Purgant) són rellevats de la pena i lliurats cap a la Glòria. Fa pocs anys que els sacerdots deien tres misses i desprès , a la tarda, s'anava al cementeri a resar el Rosari. Els rectors tenien l'obligació d' aplicar una de les misses per als difunts de la parròquia.
COSTUMS DE LA TARDOR
ELS PANELLETS.- El seu origen és incert. Els egipciss posavan menjar a les tombes pel llarg camí que tenia de fer el difunt. Històricament datan del segle XVIII quan eran ussats com a menjar beneït per compartir desprès de les celebracions religioses. Tenien un caràcter sacramental. Tant la castanyada com els panellets prové del fet que per Tots Sants els campaner havien de tocar sense parar a difunts tota la nit per tal que ningú s'oblidés de resar per les ànimes del purgatori i pels seus propis difunts ( totes les cases de Vilaplana pagaven mitja hora de toc ). A la mitjanit veïns i feligresos s'apropaven a l'església i compartien amb els campaners fruits secs, dolços ( panellets ) i les castanyes. Encara es pot veure al nostre campanar, on estan les campanes, un raconet de la pared ennegrida. Ja el 1.807, segons el Baró de Maldà, eren molt populars i junt amb les castanyes es venien als carrers. FER PANELLETS A CASA. Moltes cases de Vilaplana , fins fa poc, encara feien els panellets, entre elles , la meva cosina : " La Blanca de Cal Ritu "" i els bunyols de Setmana Santa, per cert ambdós riquíssims. Un altra persona que també els fa boníssims és la " Maria Remei ". Necessites 1 kilo d'ametlles molgudes; 400 grams de patates bullides o moniatos i desprès xafats; 500 grams de sucre; 2 clares d'ou i la pell de llimona ratllada i 1/2 kilo de pinyons. És bullen els moniatos o les patates durant 20 minuts , seguidament els palem, els trossegem i xafem una mica i seguidament ho ajuntem tot i ho aniremm amassant fins que ens quedi una pasta ben lligada. Quan la massa hagi agafat consistència hi afegirem la ratlladura de la pell de la llimona. Un cop fet boletes, les sucarem als ous batuts i seguidament les rebossarem en pinyonets. Avui n'hi ha de moltes classes de panellets : de coco, de cafè, de xocolata, de massapà, de codonyat.. Els posarem damunt d'una safata coberta de paper d'alumini, els posarem al forn, previament calentat, a uns 200 graus, durant uns 10 minuts, procurant que no se'ns rosteixin massa.
BONIATO O MONIATO . És una planta perenne i enfiladissa, conreada per la seva arrel de planta tuberosa i comestible. Aquesta planta és originaria de la Selva del Perú. Els conqueridors espanyols la van conèixer al Carib abans que la patata, més pròpia de climes més freds i muntanyencs. ( per aquesta raó les patates de Prades tenen gust i renom ). El moniato és un aliment reconegut com efiçac en la lluita contra la desnutrició a causa de les seves característiques nutritives, facilitat de cultiu i productivitat. És molt digestiu. Uns 100 grams de 
polpa ataronjada per dia són suficients per a eliminar i fins a reduir significativament la manca de vitamina A. La planta no suporta les glaçades i necessita una mitjana temperatura de 24 º C per vegetar amb normalitat a més de suficient humitat. Les condicions climàtiques per fer creixa els moniatos es donen només a l'estiu en el clima mediterrani però aquí necessiten el regadiu. Això fa que aquest tubèrcul no sigue tan popular com la patata, Solament al Perú, Mèxic i Xina ( és la principal productora, conreant el 83% del total mundial ) va per davant de la patata.
FRUITS DE LA TARDOR
LA CASTANYA 
és la fruita del castanyer, que té de 20 a 40 m. d'alçada. A Prades, la Febró i Vilanova de Prades n'hi ha moltíssims, que junt amb les tòfones, són un dels ingresos supletoris de les famílies. Les castanyes es mengen habitualment torrades, però també es poden menjar crues. Per conservar-les cal que siguin completament seques abans de retirar-les de la closca espinosa que les conté i desar-les en una bota, cobertes de sorra fina. La festa de la castanyada és el dia 31 d'octubre, vigília de Tots Sants. És un dels fruits per excel.lència de la tador. Fins fa uns anys, la castanyera era un personatge típic, que feia la venda als carrers de pobles i principalment de ciutats. Les castanyes es venien torrades, ben calentes i embolicades en paper de premsa. Quan hom arribava a casa eren acompanyades d' un porró de vi blanc o de garnatxa o mistela. També al cafès posaven plats de castanyes i porrons de vi a les taules i la gent feia la castanyada col.lectivament . A Prades , anys enrera, desprès de dinar, un home amb un carro voltava pels carrers del poble i recollia llenya i castanyes per les cases. Al capvespre , encenien una foguera a la plaça amb la llenya que havia arreplegat i, al caliu, torraven les castanyes. La gent se les menjava al voltrant de la foguera mentre bevia vi blanc. La manera tradicional de torrar les castanyes era en una paella amb el cul ple de petits forats. Aquestes perforacions que permeten el pas de la flama han fet d'aquest tipus de paella un element diferenciat de qualsevol altre estri de cuina. La castanya era la principal font energètica per la població rural. Desprès la va substituir la patata, així algunes regions com Galícia encara hi ha llocs que a les patates se les anomena castanyes. La fusta del castanyer és de color groguenc, d'aspecte similar al roure però més fàcil de treballar i més estable. Molts mobles de les nostres cases ( llits, calaixeres, taules, instruments musicals..) són fets d'aquesta fusta, que és forta i amb aigües.
EL ROVELLÓ ( esclata-sang ) és un bolet dels més apreciats gastronòmicament. Sovint s'anomena rovelló un altre bolet del mateix gènere : el pinatell. Es caracteritza per despendre, quan es talla amb el ganivet, un poc de líquid de color vinós que podria semblar sang, d'aquí el nom amb què se'l coneix. El rovelló vol calor i és propi de boscos assolellats i de terres baixes i el pinatell és més freqüent a terra baixa i a les obagues. Les rovelloneres són llocs on solen sortir els rovellons de forma abundant, per ser llocs on hi ha un extens " micet" ocupant el substrat i cada temporada " floreixen " els cobdiciats rovellons. 
Molta gent recorre el bosc quasi llaurant aleshores resulta molt difícil que es mantinguin les rovelloneres. Un dels homes de Vilaplana que més en saben i coneixen rovelloneres és el " Feliu de Ca l'Assassó ". A més dels rovellons hi ha : la llenega blanca i negre, els cama-secs, la llora, el rossinyol, el camagroc, el moixernó, el fredolic, els carlets ( que surten sota les alzines ) i per damunt de tots l'ou de reig. Aquest any a Vilaplana n' han sortit moltíssims. A la carretera de La Mussara els diumenges de setembre i meitat d'octubre es feia una caravana immensa de cotxes. Els boscos de La Mussara quedaren invadits : el pla dels Castillejos ; el Bosc de Vicenç, Els Motllats, el Motlla de la Poma i l'Aixaviga ( terme de l'Albiol ) semblaven les platges de Salou.
