TARDOR : TREBALLS AL CAMP
L'AVELLANER. És un arbre que pot arribar a 6 m. d'alçada, de fulles alternes, caduques i de marge serrat. De les fulles seques, nosaltres en diem " fullaraca " i, de petits, les primeres cigarretes foren de fullaraca, desprès ho perfeccionarem amb purets de " vidalba "( una planta enfiladissa ) una vegada el tronc s'assecava. Les flors masculines dels avellaners estan agrupades en durses inflorescències penjant ( els badocs ) . L'època de floració és de gener a març i de fecundació a finals de maig i primera meitat de juny, d'aquí la dita : per sant Feliu, l'avellana surt del niu; per santa Magdalena, l'avellana es plena, i per sant Roc l'avellana cau del floc ". Sembla que l'avellaner té el seu origen en Ponto ( Àsia Menor ) i els grecs exportaren a altres regions. Dit conreu i explotació té una tradició d' uns 600 anys , com a mínim, a tot el Camp de Tarragona. A finals del segle XIII ja consta que es conreava en zones d'Alforja (1.287 ), La Selva del Camp ( 1.296 ) i Vilanova d' Escornalbou - Dosaigues ( 1.331 ) i d'una manera intensiva es va estenent cap al pla durant la segona meitat del segle XIX, any 1.862.
L'AVELLANA. És el fruit de l'avellaner. El nom científic es " Corylus avellana". Les avellanes estan envoltes entre dues bràctees verdoses que fan d'involucre, anomenades flocs. L'institut Agrícola Català de Sant Isidre recomana que es canvii la vinya per l'avellaner per combatre el fong anomenat " oïdi " i amb l'arribada de la fil.loxera ( 1.890 ) es va acabar imposant per força aquest canvi. El conreu de l'avellaner es concentra en : el Baix Camp ( 41%), L'Alt Camp ( 22% ), el Tarragonès ( 20% ) i Priorat ( 8% ). La superfície total és d' unes 14.268 ha. distribuides aproximadament així : Alt Camp secà 374 ha. , regadiu : 2.7l8 ha. TOTAL : 3.092 ha. Baix Camp : secà : 2.041 ha., regadiu : 3.765 ha. TOTAl : 5.806 ha. Tarragonès: secà : 247 ha., regadiu : 2.553 ha. TOTAL : 2.800 ha, . L'avellaner és molt sensible a la sequera, de tal forma que és freqüent la caiguda prematura del fruit i la collita anar al no res.
Quan començan a madurar, LES AVELLANES s'arrodoneixen i agafen un color marró i el floc es va tornant de color-fosc. El rendiment a VILAPLANA - ALEIXAR és de 1.160 kg./ha el secà i de 1.595 kg./ha el regadiu; a RIUDOMS -REUS - ALMOSTER és de 1.325 kg,/ha el secà i de 1.691 kg./ha el regadiu ; i a CONSTANTI -VILALLONGA-LA SELVA I ROURELL és de 1.325 kg./ha el secà i de 1.691 Kg./ha el regadiu. Les avellanes es poden presentar en tres formes : amb closca, en gra i torrada. L'any 1.990 es promogué " l'avellana és cosa sana". Les avellanes tenen varietats : negreta ( majoritaria a Vilaplana ), gironella o gironina, pauetet, morella i culplana. El país dominant en producció és Turquia amb unes 650.000 tones. Ara reproduiré una cançó publicada al Full Parroquial de Constantí nº 68 de l'agost de 1.919 que diu així :
Classes d'avellana :/ soc negreta, taraneta,/ de caixal o bé rosseta,/ primerenca, gironenca, / soc lluenta, o de cap plà,/ castanyera, de primera/ capelluda, el nom se muda;/ d'avellanes prou n'hi ha.
L'avellana rica i maca/ representa un capital,/ val vuit duros cada saca;/ cada almosta, més d'un ral./ N'és Riudoms, riu d'avellanes;/ cull-ne almostes, Almoster;/ omple'n carros, VILAPLANA,/ i els seus coves, Alcover./
N'ompla Alforja, les alforges;/ per avellana, Maspujols,/ i la Selva, Reus , Les Borges,/ Botarell i Riudecols./ Montbrió s'en fa arrecades,/ i Vinyols i L'Aleixar / estan totes enfeinades/ per a fer-se'n un collar./
Els pagesos asseguren que amb els actuals preus de l'avellana no poden conservar les seves produccions perquè no cobreixen els preus dels costos. Fa uns quinze anys l'avellana era pels vilaplanencs com una esmaragda però ara, dissortament, és com una llauna sense valor. Molts ni les plegan. L'avellana té un alt valor nutritiu, conté grans quantitats de calçi, fòsfor i potassi. Les avellanes s'utilitzen amb profusió en confiteria ( turrons, gelats, dolços..) , en salses ( romesco, dels calçots..) , per barrejar amb grans de cafè, crues, torrades, garrapinyades o barrejades amb xocolata. A Viena la pasta d'avellanes és un dels principals ingredients dels mundialment famosos " Torts ". I la població lleidetana d'Agramunt es famosa pels seus turrons d'avellana. Com han canviat els temps quan a la Terra Alta les noies deien : " Mare, deixeu-me-hi anar / a Alforja a plegar avellanes/ que cantarem quatre cançons/ pels fadrins de Riudecanyes/.
PLEGAR AVELLANES. Vaig anar a plegar avellanes amb la mare a " Cal Fabià ". És deia Fabià Martorell i Cornudella, germà de mossèn Josep Martorell. Era un home molt alt i prim, molt religiós i cantava al cor de l'església . Tenia una veu preciosa i afinada. Sempre estava de bon humor. En canvi la seva esposa Maria Mariné i Aixalà era de mitjana estatura i força rodoneta. De gran, anava ajupida i caminava feixugament. Els seus fills : la Montserrat ( el Fabià tenia 29 anys i la Maria 23 ), el Josep ( l'organista), el Sebastià ( antic alcalde ) i Francesc, sempre han sigut grans amics meus . 
A la colla també venia una tal Virgínia , crec que de " Cal Manyà ", amb una carona molt fina, cabells rossos i veu d'angelet. Temps desprès va anar a viure a Barcelona. Jo, a més de plegar avellanes, tenia dos tasques : omplir el càntir d'aigua a una font o mina propera, per posar-lo sota un avellaner a fi de que a l'aigua no li toqués el sol i es mantingués fresca ; l' altre era encendre el foc perquè els buscalls cremessin i fessins caliu per escalfar les carmanyoles ( fiambreres ). Totes les plegadores portaven tant l'esmorzar com el dinar en llurs portaviandes. Els dissabtes l'amo pagava la graellada de carn i normalment s'hi afegien rovellons o prebrassos, si en els boscos del voltant, se n' havien trobat. A les dotze del migdia , al toc de l'Angelus, es plegava per tornar a la feina a les tres de la tarda ( eran les hores que més picava el sol ). Aquest descans era aprofitat per dinar i per fer migdiada. Els avellaners estavan molt ben assaplanats " arraplanats ", sense brossa ni pedres. Les avellanes es plegaven una a una, agenollats, amb els dits juntets, i amb una agilitat autònoma, es dipositaven al palmell empeses per la maniobra dels dits, fins omplir les mans; llavors eren tirades a la senalla. Normalment les dones portaven un mocador de cap per no embullar-se amb les branques i unes genolleres de roba.
Quan les senalles estaven plenes es buidaven per omplir els sacs. Al final de la jornada es contaven els sacs que s'havien omplert. A les 7 del matí , quan el sol encara no brillava, sortien les colles, per tornar quan es feia de nit. Al trobar-se pel camí se saludaven contents i alegres. Les cases riques portaven les avellanes en carros tirats per un o dos animals, a vegades resultaven perillosos si sortian fora dels rodals assenyalats; llavors havien de frenar i agafar fort les brides, doncs alguns carros portaven de 10 a 15 sacs d'avellanes. Aquells dies de plegar avellanes, Vilaplana augmentava la població car la majoria de cases tenien colles de plegadores que venien d'un poblet anomenat Rosell (Castelló) a dos quílòmetres de La Cènia i d'altres d'un altre poble de Castelló anomenat Alfara. Els diumenges a la tarda es feia un gran ball. Avui dia es repleguen amb un tractor amb una xucladora i el que abans costava un dia ara es fa en una hora. L`home especialitzat a Vilaplana és en Teodor Tost i Cabré, fill de la Rita i parent meu.
LA VEREMA. També de petit la vaig disfrutà, no pas tallant els raïms del cep ni posant-los a les portadores, sinó trepitjant el raïm amb els peus, sense espardenyes, damunt les fustes dels cups. El temps de la recol.lecció depèn del grau de maduració del raïm i de la seva varietat i altitud. Es fa normalment a primers de setembre. El procés de veremar ho vaig viure plenament a la Vilella Baixa com explicaré el seu moment. La casa on trepitjavem el raïm era " Cal Sastre " , que llavors vivien al carrer de la pujada. La Marina Besora i Vall cridava els seus fills Josep i Francisco i a mi per realitzar la pre-pitjada. El vell " Sastre " ( Carles Mariné i Ferré ) ens deia que encara que tinguessim els peus bruts no passava res ja que l'alcohol tot ho matava. Teniem damunt del cup tres cordes per agafar-nos, puix moltes vegades les pells dels raïms et feien relliscar. M'agradava veurem les cames plenes de pells del raïm i , com a poc a poc, el seu suc ( el vi ) anava caient cap al cup. Alguns cops també vaig anar a trepitjar a " Ca L'Assassó " quan hi era el Joan.
Un vers de Joaquim Ruyra diu : " Veu el raïm con enorme arracada,/ sota l'orella del pàmpol morent./ Vénen, però, les gentils collidores/ curta la falda i el braç despullat,/ àgils brandant ganivets i estisores./ L'urc de la vinya serà castigat./ Cauen feixucs els raïms en els coves,/ flaire agradosa per l'aire escampant;/ dins les semals s'encabeixen arroves,/ carros, a tones, se'ls van emportant./ Resta la vinya movent els seus pàmpols,/ trista palpant la novella buidor./ Sent ja passar la tardor amb els seus tràmpols,/ sent ja la fredor de l'hivern venidor./
Els ceps, els circells i pàmpols són l'escorta del fruit, i la verema cerimònia on neix la màgia del ví. Abelles i mosques, la dolçor; colors i amoretes, el most.
PENSAMENT : La tardor és com la vellesa. La mare Teresa de Calcuta té unes expressions molt maques : " no visquis de fotos grogues. No deixis que es rovelli el ferro que hi ha dins teu. Fes que en lloc de llàstima et tinguin respecte. Quan pels anys no puguis córrer, trota. Quan no puguis trotar, camina. I quan no puguis caminar, fes servir el bastó. Però no t'aturis mai ...!!!
