JOCS AMB JOGUINES.
EL MEU CAVALL DE CARTRÓ. Des de petit tenia una il.lusió que ningú no podia treure'm del cap : tenir un cavall de cartró. Però no un cavall vulgar, sinó un de vistós, amb un plomall majestuós damunt una crinera espesa i altiva, una cua llarga i densa i unes potes esveltes i poder-lo cavalcar. Abans aniria a " cal Pep Bidó " a fi que hi apliqués unes rodes per poder-lo manar. De nit somiava amb el cavall de cartró i de dia , fantasiava, només veient passar, galopant, el cavall de carn i ossos de " cal Pere Po " . Vaig enviar una carta als Reis molt curta : " Majestats : Moltes salutacions. He sigut un bon nen i com a casa som pobrets només vull un cavall de cartró, però que sigui molt alt perquè hi pugui pujar al damunt. Gràcies, Majestats d'Orient.". 
El dia de Reis vaig saltar del llit i vaig anar de dret al balcó del menjador i aixafant el nas al vidre vaig veure un paquet molt gros i tres de més petits. Obro el balcó, desfaig l'embolcall de paper que cobria l'objecte gros i apareix davant meu un cavall de cartró preciós. Era un cavall alt, esvelt, lluent. Era una joguina meravellosa. Tenia una cua llarga i espesa i unes brides o regnes de cuir per arrossegar-lo. Les potes eren altes i fortes; el seient ample.
Que adients resulten , i apropiats, els versos de Josep Mª Poblet : " Recordo amb gran nitidesa/ que la millor distracció/ que vaig tenir en ma infantesa/ fou el cavall de cartró./... Estirava la joguina/ amb l'ajuda d'un cordó/ jo sempre estava jugant/ amb el cavall de cartró./..Per les regnes l'estirava/ mentre em feia la il.lusió/ que qui tan joiós trotava / era el meu cavall de cartró./... El feia voltar per les darreres/ i realment era una fera/ el meu cavallet de cartró./.. Pels nens de VILAPLANA / va ser una gran atracció/ i algú de jugar es vanava/ amb el meu cavall de cartró./
Amb aquest bonic cavall hi vam jugar durant dos anys fins que es va esbotzar. Quasi tots els de la meva edat hi pujaren. A més al voltant del cavall feiem dos rengleres de soldats amb espases de fusta i una túnica. El qui anava damunt era el general i dos soldats tiraven de les regnes. LLavors cantavem la cançó : " El general Bum- Bum quan se´n va a la guerra/ davant dels seus soldats fa tremolar la terra,/ damunt del seu cavall, galopa que galopa,/ damunt del seu cavall, galopa amunt i avall./el cavall és de cartró, aparteu les criatures/ el cavall és de cartró, que no és cansa ni té por./ Ram pataplam tereré, patapim patapum/ se'n va a la guerra/ rampataplam tereré, patapim patapum / se'n va a la guerra el general Bum- Bum ".
JOC DE LES BALDUFES. L'antic Egipte ( 4.000 al 2.000 a C ) existien baldufes fetes d'argila i a la ciutat de Thebes se'n va trobar una de fusta datada l'any 1.250 a C, que es conserva al Museu Britànic. Pels grecs és una " kataglufa ", pels romans un " strombon ". A Catalunya una baldufa i perinola; a l'Aragó una galdufa; a València s'en diu trompa i a Castella, peonza. 
La baldufa és una peça de fusta en forma de pera que al peu té una boleta de ferro i que embolicant, de baix a dalt, un cordill al seu cos i llençant-la amb força a terra, mantenint agafat el cordill a la mà, queda lliure del lligam prenent un ràpid moviment de rotació recolzat en la seva punta metàlica. Si la baldufa balla molt fina, sense oscil.lar, damunt la mà fa unes pessigolles molt fines, es diu que fa " rei " ; si balla àsprament es diu que té " carros " i si la baldufa no roda prou bé, perquè s'ha llençat de forma incorrecta, sense empenta, es diu que està " boja ". Les parts d'una baldufa són : el coscoll o nas on s'enganxa el fil amb un nus molt fàcil de desfer; el nap que és la part de fusta que està visible; la cordonera la part on el fil queda embolicat i la punta que és per on balla.
FER BALLAR. 
la baldufa és un joc que demana força traça. Perquè balli ben recte , cal embolicar-la amb un cordill i llançar-la d'una estrebada. La que dura més estona és la que guanya. FER-LA SALTAR. Mentre la baldufa balla s'envolta amb el cordill, que es va estrenyent a poc a poc fins que la punta queda subjecta. Aleshores es projecta la baldufa cap a munt i es deixa caure a terra perquè continuï ballant. AGAFAR-LA AMB LA MA. Mentre la baldufa balla, s'obre la mà amb els dits ben separats; la mà es col.loca a terra amb el palmell mirant cap a dalt, i es va apropant a poc a poc a la baldufa fins que, d'una revolada, aquesta s'enfila al palmell. Si balla amb prou força inclús es pot traspassar a la mà d'un altre jugador. El nen que més traça hi tenia era en jaume " Damo " seguit del Bia " Malloll ". Les tiravan i les agafaven amb la mà amb gran facilitat i destressa. Jo al contrari hi estava completament negat. Si es jugava de competició es marcava un cercle a terra i tots la feien ballar a dins. Si una baldufa sortia del cercle tot ballant, l'amo l'agafava i la tornava a llençar intentant expulsar, amb el topada, una de les que hi havia dins el cercle. Les que s'aturen a dins el cercle no es poden retirar fins que algú no les treu amb la seva.
JUGAR A PILOTA. Aquest joc és tan conegut que només diré quatre paraules. Les pilotes en principi eren fetes amb draps, desprès de llana o d'esponja i finalment de goma. Aquestes pilotes resultaven toves, de tacte suau i malgrat això botaven prou. El lloc de jugar era la plaça de l'església i la de les Creus. Quan podíem anavem al camp de futbol. Tots anavem darrere la pilota sense ordre ni concert. Les porteries es marcavan mitjançant dos pedrots. Gairebé ningú volia ser porter.
