Hospital i Cova dels carlins
(5 comentaris) 
Aquí teniu la cartografia de la part oriental de la serralada de La Mussara treta del libre " Camins del serè " d'Antoni Cabré i Puig, i que serveix a la perfecció per a situar el camp d'operacions del carlins durant la III Guerra Carlista. A més va col.locant amb tota claretat i detall tots els punts principals ( coves, cingles, barrancs i masies..) per poguer-los visualitzar i identificar.
La Serra de La Mussara constitueix un altiplà de roca calcària amb el relleu típic d'aquest tipus de roca : " el relleu càrstic " ( propi de zones de massissos o altiplans calcaris, on l'acció erosiva de l'aigua s'exerceix fonamentalment mitjançant fenòmens de dissolució superficial i subterrània de les calcaries i origina uns determinats fenòmens de morfologia subterrànies ( coves, balmes, graus, avencs ); a més al ser en la zona mediterrània els massissos són nus, descoberts i sotmessos a l'acció ininterrompuda dels agents atmosfèrics. El tret característic és la circulació subterrània de les aigües, les quals aprofiten els punts febles de la massa de roques i dóna origen a un sistema de cavitats, pous i galeries on l'aigua , escolant-se lliurament genera una xarxa de circulació molt profunda.
Sobre l'Avenc de La Febró escriu Jaume Sabater Vallés, de l'Agrupació Excursionista de Reus, (1.917 ) que li va acompanyar a dit indret , un dia d'una boira espessa , l'Ambròs Agustench, alias " Morropartit " hi ha una clivella de parets verticals no gaire separades, llarga i fona i, al fons de tot, s'obren coves que havien estat guarnides d'estalagmites i estalactites. I segons Ramon Amigó Anglès " La Mussara un vell afecte " diu : '" S'ha dit que a mitjan segle passat hi habitava l' Ignès de Vilaplana, un contrabandista i conspirador liberal. Hi amagava mercaderies i s`hi amagava ell mateix, quan l'empaitaven. Llavors, era difícil de baixar-hi, i poc o molt perillós. L'Ignès - que es deia JAUME FERRE GRAU - hi feia amagar el general PRIM i altres polítics amics, quan n'havien de armar alguna " ( pàgina l72 ).
Ara posaré un testimoni d'un mussarenc respecte a aquest fet de les aigües subterrànies, de Anton Agustench en el llibre " Records de La Mussara " ( segona edició, pàg. 24 ) on diu : " El meu avi, segons narracions del meu pare ( i oncle meu ), una vegada llaurava a la part alta dels Costers de l'Agustench amb un parell de bous. Mitja hora abans de la posta de sol parà perquè els animals es poguessin atipar d'herba ; pasturaven al prat, a uns cent cinquanta metres més avall. Quan ja s'acabava la claror i a punt de marxar cap a casa, va sentir un soroll allà on havia llaurat feia dues hores. Com que ja era fosc, no va saber qué havia passat. L'endemà , en tornar-hi, quan van sortir a dalt a l'era va veure que on havia llaurat el dia abans s'hi havia fet una ensulsiada i, en arribar-hi , va veure que al fons sortia un raig d'aigua per un forat i s'amagava per un altre . En lloc d'aprofitar aquella aigua, el que van fer va ser taparla per continuar sembrant aquell espai... Hi ha d'haver un corrent d'aigua , de fet, la primera ensulsiada va demostrar que l'aigua corria... i anys després van afonar el pou uns dos metres, la terra que en treien era com a fang. L'endemà al matí hi vam trobar mig metre d'aigua, el vam afonar un altre metre i el vam enllestir. L'aigua arribava a un metre de dalt i si baixaves dues escales en forma de rampa, omplies la ferrada còmodament en aquella claretat d'aigua ".
Aquesta encontrada oriental de la serralada de La Mussara és la part més emprada pels grups d'escalada que amb certa freqüència hi sovintejant , però sobretot pels aficionats al excursionisme i al senderisme. El punt d'embroncada és la Font del Roure, que ara nosaltres, anirem seguint. Les seves minses aigües tenen anomenada com a medicinals. No és gens estrany trobar-nos algú omplint garrafes per a l'ús domèstic. Nosaltres hi pujavem per menjar la mona de Pasqua. Seguirem recte i planer trobarem una paret dolomítica de primera qualitat, molt preuada pels escaladors, orientada cap a llevant. A mà dreta puja un sender a peu del cingle blanc i entrarem en un canal poc vertical, que veurem equipada amb cinc esglaons de ferro galvanizat. A més hi ha una corda auxiliar, que ajuda a progressar.
EL grau de la TRENCANOUS, així batejat per Jordi Vallvé Ollé. I des de allí s'arriba a un cingle diferent , de color groc -rogenc és el cingle dels Altars , aquí apareix un important esqueix horizontal, aèri i encinglerat i és la COVA LLONGA. Abans de arribar a la FORADADA hem de passar un tros horitzontal, on ens cal ajupir-nos per tal de progressar, però que roman exempt de dificultas. A mà dreta, uns 200 metres, trobarem una balma coneguda com la COVA DELS PATACONS. Trencant a la dreta i per damunt de dita cova arribarem a la Cadena i veurem el CINGLE DEL PATXECO i les ANTENES DE TV. Torçant a l'esquerra albirem a la llunyania el MAS DE MORENET sota d'ell el CINGLE DE LA CONCA i a mà esquerra la bassa d'abeurar els ramats. Fent el camí ziga-zaga arribarem al MASET DE LES TOSQUES amb una vista panoràmica preciosa del Pla de Les Tosques, del Cingle del Martí i de Vilaplana. Seguint un senderó ascendent i gairabé imperceptible ens durà a un racó històric : la COVA - HOSPITAL DELS CARLINS. Aquest indret configura una preciosa balconada, protegida del vent. Seguint amunt , dificultat per les nombroses pedres de l'antic empredat , arribem al GRAU DELS RACONS i al capdamunt del mateix trobem el MAS deL JOAN PAU.
Des de la COVA LLONGA es pot gaudir de panoràmiques àmplies i belles del Camp de Tarragona i de la mar Mediterrània. Un balcó extraordinari i magnífic per quedar un embaladit. Per això els carlins ho agafarem com un lloc perfecte de guaita. Des d'aquests indrets, ens diu Antón Agustench, " un servidor - entre molts d'altres - ha vist l'illa de Mallorca. Això passa durant el mes de desembre i de gener quan el sol surt en línea recta entre Mallorca i La Mussara i, naturalment , quan el cel és serè. Amb aquestes condicions també he vist, des de la Torre ( un lloc que es troba damunt del mas d'en Coll ),Montserrat, i els Pirineus nevats. També , la Baltasana -sentinella de Prades - , el Montsant, la mola de LLaberia, l'ermita de Puigcerver, Escornalbou, el delta de l'Ebre i tot el Camp de Tarragona fins l'arc de Berà , amb la blavor de la Mediterrània al fons " ( REcords de La Mussara. pàg. 18. Segona Edició). De allì es poden també comtemplar el coll de Balaguer, el Coll de la Batalla, Albiol i el Puig d'en Cama i el mas de Borbó. Per descontat La Mussara, Vilaplana i l'Aleixar. Antoni Briansó en el llibre " Les muntanyes de Prades " diu . " No és el mateix l'horitzó amb la primera llum del matí que amb tons rogencs de la darrera hora del dia, les tonalitats multicolors dels núvols que acompanyen sovint la posta del sol donen a aquestes muntanyes un aspecte canviant, immerses en una atmòsfera etèria, que fa ressaltar els jocs de llums i ombres ". En aquesta fotografia presa des de Vilaplana ho podreu comprobar.
Josep Pla deia en la seva " Guia de Catalunya " que : " Quan els homes del Camp aixequen la vista de la terra que els alimenta, més que mirar el mar nebulós, tendeixen a contemplar la maravellosa, subtil i canviant silueta de les seves muntanyes , llunyanes, blavoses, etèries, flotants entre el cel i la terra.... des del Camp es perceben com si fossin una irrealitat , com un somni llunyà. Són un simple color : blavós, malva , violaci, amatista o perla, segons la llum canviant, la puresa de l'atmòsfera o el vent que fa principalment si és el serè... Són les fites naturals, indestructibles ". Aquesta sensació és la que jo percibia quan a primera hora del matí baixaven a fer gimnàstica al jardins del Seminari de Tarragona i mirava dites muntanyes.
Teniu perfectament descrit el teatre operatiu dels carlins, però abans d'entrar deixeu-me posar unes paraules que ennobleixen aquests cims : " Alló que dóna el valor a la muntanya és el seu esperit , la seva ànima. Frueix de les belleses inviolades que encara perduren...Que el teu cor se sadolli del plaer de la bellesa, camina per la muntanya, i oblida els teus patiments. Passejar per les muntanyes és llegir amb els peus "
ESTADA DELS CARLINS A LA SERRADA DE LA MUSSARA.
Com diu Josep Insa Montava en el llibre " Les muntanyes de Prades " Per aquí dalt, les guerres carlines hi petaren molt fort, especialment la Tercera ja que per aquí hi tenia el quarter general Isidre Pàmies i Borràs popularment conegut com " El CERCÒS " , que va aprofitar els amagatalls de les muntanyes ( la Cova LLonga entre d'altres ) per portar una guerra de guerrilles molt eficaç ".
Els carlins formaven partides autònomes amb una gran mobilitat segons l'època de l'any, lloc on actuaven i amb gran capacitat de reclutament. Els homes que s'apuntaven a les partides carlines eren majoritàriament pagesos, però també gent d'ofici : mestres, metges, militars i capellans. La mitjana d'edat era entre els 16 i 43 anys. Coneixien perfectament, pam a pam, el territori i la seva gent. Els pobles del Baix Camp eren carlins, excepte Reus, que sempre fou lliberal.
El maig de 1.872 es produí el primer aixecament al Baix Camp, comandat pel mariscal de camp MATIES DE VALL i LLABERIA, ( 1.802 - l.872 ) , fill de Les Borges del Camp, de " cal Vall " , que mobilitzà infinitat de joves del Camp i tots els carlins es reunien a les muntanyes de Prades esperant la senyal d'atac. Fou secundat per JOSEP Mª BARENYS, de Maspujols; JOSEP ANTONI MESTRES, del mas " d'en Mestres " d'Alforja ; de PERE i AGUSTÍ CENDRÓS , de l'Aleixar; FRANCESC CERDÀ , de Constantí i MARTINET, de Vilaplana, entre d'altres. Al morir MATIES DE VALL agafà el comandament JOSEP Mª BARENYS aplegant a les seves ordres més de 500 homes i les partides carlines es movien per Prades, La Febró, La Mussara, Arbolí, Alforja, Les Borges, Riudecols, Botarell, Riudoms, Montbrió, Maspujols, l'Aleixar i Vilaplana. El seu lloc de trobada era el MAS DE CERCÓS, esdevenint després el seu propietari el cabdill indiscutible dels carlins del Baix Camp.
MAS D'EN CERCÓS. Segons Josep Mª Sugranyes en el llibre " De Reus a Prades i Poblet " ( pàgina 19 ) així descriu el mas i els seus entorns : " A prop del barranc de l'Aigua Sana que a vegades a conseqüència d'anys de pluges alimenta una cascada formant una gran cua de cavall que rebrinca, amb sorolls de perla, dringant sobre les pedres d'un indret tan mostrat com és el SALT, que ha estat capaç d'alimentar, bastants anys enrere, els conreus d'una masia tan anomenada com la d'en Cercós que, segons diuen els vells, havia tingut 500 jornals de terra , amb un forn de calç ja esmentat el 1.714 i que va mantenir la seva activiutat fins després de la guerra civil ". Avui es troba en un estat d'abandó lamentable; cremat parcialment, destrossat, brut i mig enrunat; fa llàstima veure com la que havia estat una joia del terme de l'Aleixar ara es trobi en aquesta situació.
ISIDRE PÀMIES i BORRÀS, alias " CERCÓS " va nèixer a L'Aleixar el 16 de desembre de 1.843. Pertanyia a una familia de forta tradició carlina. El seu avi, Francesc Pàmies, ja prengué part a la Guerra dels Malcontents ( 1.827). I un Isidre Pàmies fou capità de la Primera Guerra Carlina ( 1.833- 1.84O ). Com fill d'una familia adinerada va estudiar als Escolapis de Tarragona on completà la carrera mercantil. Es va domiciliar a Reus, però la gran amistat amb el cap carlí Josep Mª Barenys , de Maspujols, van fer que quan esclatà la III Guerra carlina s'hi impliqués de ple. Se'n va anar a la serralada de La Mussara com oficial d'infanteria i va organitzà el Quart Batalló carlí de la provincia de Tarragona, essent aviat ascendit a coronel per mèrits de guerra, i a títul pòstum general.
.jpg)
LLEGENDA o HISTORIA DEL CERCÓS. Seguiré fil per randra lo que escriu maravellosament Josep Mª Sugranyes : " La llegenda arranca del fet històric que va tenir lloc durant la batalla de Prades de 1.873. CERCÓS havia reunit al seu mas, el juny de 1.872 , diversos caps carlins per coordinar esforços i prende la decisió de proseguir en la lluita armada. La seva empenta i vigoria va fer que mots joves dels pobles el seguissin , amb la qual cosa es va emprendre una acció de certa importància en qué morir , entre les forces governamentals, el tinent coronel Maturana , cap del batalló de caçadors de Barcelona . Cal fer un breu recordatori i remarcar que Maturana comptava amb 450 infants, cavalls i una peça de muntanya. De tot plegat en va quedar ben poca cosa , ja que van tenir 30 morts, entre ells l'esmentat coronel, un comandant i dos oficials, així com gairabé 200 presoners, fent-se els amos de Prades i els seus entorns els carlins. CERCÓS , el dia 14 d'octubre de 1.873 , va mantenir un fort enfrontament amb les tropes de l'esmentat coronel que havia sortit el dia abans de L'Espluga de Francolí. Des dels Plans del Pagés fins als barrancs del Guerxet i de la Baridana va encerclat les tropes lliberals, a les quals va castigar fortament fins més enllà de la Mola dels Quatre Termes , d'on només van poder fugir encara no 200 infants per les barrancades del bosc de Poblet. Al Comandant Cercós, quan ja s'havia apoderat d'un canó de l'enemic, fet de molta rellevància aleshores, i quan estava lluitan cos a cos, li travessà el pit una bala de fusell. Dalt d'una mula va ser portat fins al mas del JOAN PAU sota del qual, a uns centenars de metres, encara avui s'hi pot contemplar la balma coneguda com HOSPITAL DELS CARLINS , perquè els carlins hi portaven ferits seus per intentar de salvar-los "
.jpg)
CERCÓS I ELS CARLINS DE LA MUSSARA. " L'amo del mas d'en Joan Pau, carlí de cap a peus, reconegut per la seva experiència a curar bestiar, va ser l'encarregat de guarir les ferides del famós capitost que no obstant els esforços del vell pastor, moria tres dies després, amb el grau de coronel, quan només tenia 29 anys, i va ser nomenat general a títol pòstum. Per estrategies de la guerra, ja que els carlins eren deu vegades inferiors als seus adversaris lliberals, la mort del cabdill guerriller va ser guardada en el més absolut i misteriós silenci. Fins i tot els seus seguidors van tramar l'ardit d'esbombar la seva presència en diversos indrets on es produïen enfrontaments. Aquesta estratagema va donar al singular militar una aurèola mítica i llegendària. Tant va ser així que, en les files lliberals, es va prendre com unas qüestió d'honor capturar viu o mort el Coronel Cercós per acabar amb el mite que l'envoltava " ( De Reus a Prades i Poblet. Pàg.20 ). Segons el meu parent com a declarats carlistes, en va conèixer una familia : els Rafels ( el renom de la casa) ell es deia Salvador. Això no vol dir que no n'hi hagués, potser no seria bo dir que la majoria ho eren.
CERCÓS, L'ESCAMOT I EL MAS D'EN JOAN PAU. Continuem amb la narració magnífica que fa Josep Mª Sugranyes : " Com que hi havia indicis fundats que el seu cos, malgrat tot, podia estar enterrat al cementiri de La Mussara, una patrulla , formada per cinc " pinxos ", voluntaris lliberals, va sortir de VILAPLANA pel cami de les Tosques en direcció a la dispersa i alterosa població de tanta ressonància serraïna . A mig matí, amb els ànims sobrats després d'haver escampat arreu la noticia que anaven a posar fi a la faula del Cercós, enfilaren l'esmentat camí amb el propòsit d'acabar com més aviat millor la tasca esventada profusament. Sender amunt, els ànims s'anaven refredant amb la mateixa proporció que s'escalfaven els cossos per la intensitat de la pujada. Les carrabines, marcialment penjades al coll a la sortida, ara eren utilitzades com a bastó. En arribar al gual del torrent de les Tosques, esbufagant a més no poder, es van deixar caure a terra per refer l'alé i traguejar una mica de vi del bot que en cap moment deixava de forma part de la indumentària d'aquells aprenents a fer de soldat. Sorneguerament, sempre s'ha dit que el vi és molt millor quan es beu escoltant la remor de l'aigua dringadera d'un penyal, en aquest cas el de les Tosques, el qual, en any plujós, forma una cascada que, volant amb l'arc del cel com a teló de fons, escampa totes les notes àlgides d'una alegre i grandiosa sinfonia. Amb l'esperit restablert pel vi, els pinxos prosseguiren la caminada dirigint-se cap al MAS de l'ADRIÀ. El vell de la casa els va entretenir tant com va poder i després va procurar fer-los anar pel camí més llarg per tal de poder agafar ell una drecera i avisar la gent del MAS D'EN JOAN PAU de la presència i propòsit de l'escamot. Quan els perdonavides arribaren a L'HOSPITAL DELS CARLINS, aquest ja estava totalment endreçat i sense cap mena de rastre que pogués delatar la presència de ferits. Els seus estadants havien anat a amargar-se dalt del BOCS DE L'AGUSTENCH , juntament amb en Joan Pau. Aquesta circunstància va ser aprofitada per la facció per entrar al mas a sac, arrambar tot el que van poder i cremar la resta a l'era de la masia " ( De Reus a Prades i Poblet. pàg. 21 ).
CERCÓS I EL CEMENTERI DE LA MUSSARA. Perdoneu però la narració que fa Josep Mª Sugranyes no té preu : " Amb tot això se'ls va tirar la nit a sobre i amb ella es van anar apaivagan tant els ardors del vi com les bramadisses pròpies dels qui se senten impel.lits, m'es per la seva pròpia cridòria que no pas per la convicció d'una força evident. Els dubtes van començar a granar damunt la taula, ben regada per un vi que no els havia costat ni un xavo, i el temor va substituir progressivament l'eufòria dels primers moments en qué se sentiren amos del poble. La por que la gent de La Mussara hagués anat a buscar ajuda a la veïna población de Prades va neguitejar els valents cagasenalles, els quals després d'una forta discussió amb trencadises de plats i altres estris que van trobar a mà, van tenir la " lluminosa " idea de reunir tota la desvalguda gent que quedava al poble davant el gran toll d'aigua on, de sempre, hi prenia la fresca una gran part del veïnat " ( pàgina 22 del mencionat llibre i autor ). Això demostra palesament que la gent de La Mussara estava amb els carlins. Tan sols romangueren al poble els quatre vells , els altres estaven amagats i protegin al carlins en el bosc de l'Agustench.
" Aleshores , van fer-los portar una gran quantitat de llenya davant el fossar i, amb ella, van bastir una pira dins el petit Cementiri que, encara avui , malguarda les restes dels mussarencs. La gran foguera il.luminava tètricament el petit clos. A les parets blanques del frontal de l'església es perfilava la bellugor vermella i groga de les flames que semblaven voler arribar al cel. Els quatre vells que quedaven al poble van ser obligats a portar aixades amb les quals van dur a terma la tètrica tasca de desenterrar taüts. Les dones, en un racó, esmaperdudes, se'n feien creus quan com ni als morts deixaven tranquils aquells heretges. La primera caixa que van desenterrar els transmudats vells guardava les despulles mig consumides d'una dona, morta aquell mateix any. L'espantosa i macabra visió del primer cadàver i l'intent fallit de trobar el cos del CERCÓS no va ser prou per deturar la l'úgubre ocupació. De mica en mica van anar aparèixent les restes d'un soldat carlí mort al Mas d'en Joan Pau. així com dues o tres persones més de la contrada. Al final , cansats i morts de por, els perdonavides van decidir extreure un darrer taüt . Quan el van tenir a l'abast, van procedir a fer un judici sumaríssim sense cap ni peus. Aleshores van resoldre palplatar-lo , recolzat a la paret del fossar, i formar un escamot d'afusellament van dur a terme un parell de descàrregues de fusell, acabades les quals van fugir del lloc cames ajudeu-me. Pels forats que la sinistra canonada va ocasionar, la gent del poble va poder contemplar les faccions apergaminades de l'àvia BORONADA que, amb aquest fet, va ser protagonista de la llegenda del Cercós. Poc sabien els malefactors que concretament a sota la caixa de l'esmentada vella, els carlins havien enterrat el cos del seu cabdill per evitar-ne la profanació ".( De Reus a Prades i Poblet, pàg.22). Els fets bèl.lics protagonitzats per CERCÓS són nombrosos arribant fins a Santa Coloma de Queralt, assetjant Montblanch i Valls.
Acabaré aquesta pàgina el que un manuscrit de Castellvell comenta i que transcriu Ramón Amigó en el llibre " La Mussara , un vell afecte " : " el dia 8 de maig de 1.872, carrabiners i civils van tenir una topada amb els carlíns a La Mussara; hi va morir un carrabiner, vint-i-quatre carlins van ser fets presoners i els governamentals van recollir quaranta armes. També diu que, al cap d'una setmana, el Cucala, el Cercós i el Capellà de Flix, amb els seus homes, van ocupar Vilaplana, van matar el cafeter i se'n van en dur quatre voluntaris governamentals " ( pàg. 169 ). El " Cucala " es deia PASCUAL CUCALA i MIR, conegut també per " Rull de la Mira " va nèixer a Alcalà de Xivert ( Castelló ) l'any 1.816. Era brigadier carlí i es distingí pel coneixement del terreny, l'astúcia i per les accions per sorpresa. Morí desterrrat a França.
NOTA IMPORTANT. Crec JOSEP FUGUET que has trobat el camí correcte ja que l'amic i historiador Robert Vallverdú i Martí en el llibre " LA DEFENSA DE MONTBLANC DURANT LA TERCERA CARLINADA " diu en la pàgina l46, Nota 6 a DT num.222, de l8 de juliol de l.872 : " PERE I AGUSTí CENDRÓS nasqueren a la Guàrdia dels Prats. Participaren activament en la primera i en la segona guerra carlistes. A l'inici de la tercera formaren una partida amb voluntaris dels pobles de la rodalia. Amb la graduació de capità, AGUSTÍ demanà l'indult per raons de salut i PERE se someté a les ordres del general Sans. Quan els carlins ocuparen Santa Coloma de Queralt fou anomenat Cap del Cantó, amb residència a la població i la graduació de tinent - coronel. Al final de la guerra demanà l'indult i es retirà al seu poble ". En l'Apèndix 1 del citat llibre figuren . " Guerrilles Carlins de Montblanc " figura com a primer PERE CENDRÓS i segon el GENDRE de PERE CENDRÓs. Et sería molt profitós veure l'arxiu del Sr. PARÍS i la revista " AIRES DE LA CONCA " any IX , Montblanc 7.122.1933 així com consultar amb el plebà de Montblanc mossèn Albert Pallacín, molt amic meu.
Si jo caigué en l'error fou degut al llibre " MASPUJOLS " ( Edicions Cossetània ) dintre la Col.lecció " La Creu de Terme " i són les autores M. Marcè Domènec i Carmina LLaurador que en la pàgina 57 diuen : " L'abril de 1.872 es produí el primer aixecament al Camp, comandat pel general Maties de Vall i secundat per Josep Maria Barenys, de Maspujols; Josep Antoni Mestres, del mas d'en Mestres ( terme d'Alforja ) ; PERE I AGUSTí CENDRÓS, de l'ALEIXAR; Josep Bové, de Falset; Francesc Cerdà, alias el Quico, de Constantí; Martinet, de Vilaplana; i Pere Colomé i Pere Nin. bb Entre tots aplegarewn uns 500 homes ". Crec que dites historiadores confongueren el cognom CENDRÓS amb el guerriler CERCÓS.
